El 2 d’agost de 1944, ara fa 81 anys, era liquidat el “camp de gitanos” d’Auschwitz-Birkenau (Zigeunerlager). En una sola nit més de 4000 persones, majoritàriament dones i infants, van ser exterminades a les cambres de gas. Per recordar aquella tragèdia, des de fa uns anys se celebra el Roma Genocide Remembrance Day, el dia en record del genocidi dels gitanos durant la Segona Guerra Mundial. En llengua romaní s'anomena Porrajmós (devastació) o Samudaripé (extermini), que va provocar al voltant de mig milió de víctimes d'aquesta població.
Així ho recordava Piero Terracina, supervivent d'Auschwitz i testimoni directe de la liquidació del Zigeunerlager, aquella nit:
"Jo estava tancat, era de nit, i hi havia toc de queda, però ho vaig sentir tot. En plena nit van sentir crits en alemany, lladrucs de gossos, van donar l'ordre d'obrir les barraques del camp de gitanos, i llavors van començar els crits, els plors i alguns trets. De sobte, després de més de dues hores, tot va quedar silenci i des de les nostres finestres, al cap de poc, vam veure el resplendor de les flames altíssimes del crematori. L'endemà al matí, la primera cosa que se'm va passar pel cap va ser mirar cap al Ziegeunerlager, que estava totalment buit, només hi havia silenci, i les finestres de les barraques repicaven".
I Ceija Stojka, gitana austríaca deportada a Auschwitz quan tenia vuit anys, va escriure:
“Quan vaig néixer, a Àustria, la meva família estava formada per més de 200 persones. Només sis vam sobre viure a la guerra i a l’extermini. Jo era una nena, i vaig haver de veure morir altres nens, gent gran, dones i homes. Al camp vivia enmig dels morts i dels que gairebé eren morts. I em preguntava: per què? ¿Què hem fet? Encara sento els crits de les SS, veig les dones rosses, les Aufseherinnen (les guàrdies) amb els seus enormes gossos que ens aixafaven. Sento la pudor dels cossos cremats. Com puc viure amb aquests records? Com puc oblidar el que vam viure? Allò no s’oblida! I Europa no ho ha d’oblidar!”.
El record del Porrajmos és una ocasió per reflexionar sobre el mal que generen les ideologies racistes, que alimenten la discriminació i l'aniquilació als camps de concentració i extermini. És la història d’una persecució secular contra la minoria d’Europa més nombrosa. Una ferida encara oberta del continent, que fa pensar sobre quantes paraules i actituds violentes queden encara cap al poble gitano i sobre com n'és de lluny encara una plena integració escolar, sanitària i d'habitatge d'una comunitat formada en gran part per menors.
La Comunitat de Sant’Egidio, que fa anys que és al costat dels gitanos, estreny la seva amistat amb aquesta minoria i convida a tothom a recordar-ne la història, marcada pel menyspreu i les persecucions, perquè ningú més no sigui marginat de la història i de la societat.
