«Va ser un home audaç, que va ensenyar a no tenir por. Aquest és el missatge que envia tant a Occident –on el cristianisme estava atemorit i era irrellevant i potser incapaç de trobar un camí– com a l’est europeu, on no només els cristians sinó tothom vivia resignat sota els règims soviètics. Ell té la idea que el cristianisme pot canviar les coses a la història i a la vida de les persones».
L’historiador Andrea Riccardi, fundador de la Comunitat de Sant’Egidio i biògraf de Joan Pau II, recorda l’home i el Pontífex. I explica què va significar, per al món i per a l’Església, la presència de Karol Wojtyła.
Quan es van conèixer? «Va ser al barri de la Garbatella de Roma, quan va venir a visitar una guarderia de la Comunitat. Es va asseure als pupitres dels nens i em va impressionar molt perquè es mostrava disponible a la trobada. Se sentia bisbe de Roma i es comportava com a bisbe de Roma. A la seva habitació sempre hi havia un mapa de la ciutat, i hi marcava les parròquies que havia visitat. Li agradava conèixer els barris i la relació amb mi va néixer precisament parlant de Roma, inclosos els seus problemes. En això era un bisbe diocesà i el diumenge a la tarda es “capbussava” a les parròquies. Quan va venir a Santa Maria de Trastevere, després de visitar la parròquia va anar a visitar, per primer cop, Sant’Egidio».
Va ser bisbe de Roma, però també era un papa polític?
«Més que un papa polític, va ser “messiànic” per la seva fibra mística, que feia que sortís fins i tot dels seus esquemes teològics. Utilitzant paraules de Ratzinger, va ser un pontífex que aixecava continents i que creia que podia canviar la història. Afrontava els problemes amb una mentalitat geopolítica. Quan rebia els bisbes mirava el mapa que tenia al davant. En aquest sentit va ser un papa geopolític, però d’una geopolítica mística. Era jove quan el van triar Papa i el seu coneixement del món va augmentar moltíssim amb el pas dels anys perquè es prenia seriosament els països que visitava».
I la seva postura sobre Polònia i sobre l’est d’Europa?
«Va dur a terme una gran operació, també política: alliberar Polònia i l’est. Va ser molt hàbil perquè va entendre que hi havia molt poc espai per evitar la invasió normalitzadora soviètica. Va enviar una carta a Breznev per evitar-ho i va ser, alhora, audaç i prudent.
L’historiador Andrea Riccardi, fundador de la Comunitat de Sant’Egidio i biògraf de Joan Pau II, recorda l’home i el Pontífex. I explica què va significar, per al món i per a l’Església, la presència de Karol Wojtyła.
Quan es van conèixer? «Va ser al barri de la Garbatella de Roma, quan va venir a visitar una guarderia de la Comunitat. Es va asseure als pupitres dels nens i em va impressionar molt perquè es mostrava disponible a la trobada. Se sentia bisbe de Roma i es comportava com a bisbe de Roma. A la seva habitació sempre hi havia un mapa de la ciutat, i hi marcava les parròquies que havia visitat. Li agradava conèixer els barris i la relació amb mi va néixer precisament parlant de Roma, inclosos els seus problemes. En això era un bisbe diocesà i el diumenge a la tarda es “capbussava” a les parròquies. Quan va venir a Santa Maria de Trastevere, després de visitar la parròquia va anar a visitar, per primer cop, Sant’Egidio».
Va ser bisbe de Roma, però també era un papa polític?
«Més que un papa polític, va ser “messiànic” per la seva fibra mística, que feia que sortís fins i tot dels seus esquemes teològics. Utilitzant paraules de Ratzinger, va ser un pontífex que aixecava continents i que creia que podia canviar la història. Afrontava els problemes amb una mentalitat geopolítica. Quan rebia els bisbes mirava el mapa que tenia al davant. En aquest sentit va ser un papa geopolític, però d’una geopolítica mística. Era jove quan el van triar Papa i el seu coneixement del món va augmentar moltíssim amb el pas dels anys perquè es prenia seriosament els països que visitava».
I la seva postura sobre Polònia i sobre l’est d’Europa?
«Va dur a terme una gran operació, també política: alliberar Polònia i l’est. Va ser molt hàbil perquè va entendre que hi havia molt poc espai per evitar la invasió normalitzadora soviètica. Va enviar una carta a Breznev per evitar-ho i va ser, alhora, audaç i prudent.
No va fer passos temeraris, però tampoc no va renunciar mai a l’esperança de l’alliberament. A la seva manera va practicar la teologia de l’alliberament, que no era la llatinoamericana, sinó una teologia en què el cristianisme –com a força d’esperança– fa que les dones i els homes s’alliberin. Crec que, històricament, es va menysvalorar el paper que va tenir a l’est europeu. Aquella revolució de 1989 va subvertir un paradigma històric: va demostrar que, a diferència de la Revolució Francesa de 1789, no és cert que tots els canvis hagin de produir-se amb vessament de sang. A diferència de totes les revolucions dels segles XIX i XX, aquella va ser pacífica».
A l’Amèrica Llatina, en canvi, va condemnar la teologia de l’alliberament. Per què?
«Tenia por que fos un vehicle per a la “marxistització” del continent. Però va anar a Puebla, al CELAM, quan Joan Pau I havia decidit no anar-hi. Es va bolcar en situacions molt difícils com ara la de Nicaragua d’Ortega. I va fer dues instruccions sobre la teologia de l’alliberament. La primera negativa. La segona, en canvi, que provava de rellançar-la, però que no va tenir el mateix impacte que la primera. Joan Pau II tenia una estratègia per a cada continent. Era conscient del paper “mistificant” que tenen els moviments neoevangèlics a Amèrica Llatina i va visitar a fons aquell continent. Per a Europa, que afrontava la secularització, va actuar per a una nova evangelització. Esta a preocupat perquè estava convençut que si es perd Europa es perd el món. Quant a l’Àfrica, sentia el dolor de la pobresa i de l’explotació».
Va ser el papa del diàleg.
««Del diàleg i de l’escolta. Era un pontífex que parlava poc i preguntava molt. Volia saber. Tenia una veritable ascètica de l’escolta. Cada dia tenia convidats a menjar, a dinar i a sopar, audiències contínues i quan acabaven els seus col·loquis sovint deia: “Molt bé, el Papa ho ha entès”. També gràcies a la seva memòria formidable tenia al cap un atles d’històries petites i grans, que duia a la pregària. I d’altra banda tenia impulsos místics i creatius. Per exemple, la pregària d’Assís de 1986. Va ser una decisió que va prendre sense el suport de l’aleshores cardenal Ratzinger, que no va anar a aquella pregària i va criticar l’esborrany de discurs que va preparar el Papa i que –segons ell– convertia el Papa gairebé en el líder de les religions juntes. Wojtyła no es va fer enrere perquè sentia que el diàleg entre les religions era extremadament decisiu i, anant fins i tot en direcció contrària a la del teòleg del qual reconeixia la superioritat d’alguna manera, va decidir que calia fer aquella pregària. La trobada d’Assís, aquell esperit, segueix sent una gran herència del seu pontificat. Estava convençut que un món globalitzat necessita una espiritualitat globalitzada que neix del diàleg entre les religions».
A l’Amèrica Llatina, en canvi, va condemnar la teologia de l’alliberament. Per què?
«Tenia por que fos un vehicle per a la “marxistització” del continent. Però va anar a Puebla, al CELAM, quan Joan Pau I havia decidit no anar-hi. Es va bolcar en situacions molt difícils com ara la de Nicaragua d’Ortega. I va fer dues instruccions sobre la teologia de l’alliberament. La primera negativa. La segona, en canvi, que provava de rellançar-la, però que no va tenir el mateix impacte que la primera. Joan Pau II tenia una estratègia per a cada continent. Era conscient del paper “mistificant” que tenen els moviments neoevangèlics a Amèrica Llatina i va visitar a fons aquell continent. Per a Europa, que afrontava la secularització, va actuar per a una nova evangelització. Esta a preocupat perquè estava convençut que si es perd Europa es perd el món. Quant a l’Àfrica, sentia el dolor de la pobresa i de l’explotació».
Va ser el papa del diàleg.
««Del diàleg i de l’escolta. Era un pontífex que parlava poc i preguntava molt. Volia saber. Tenia una veritable ascètica de l’escolta. Cada dia tenia convidats a menjar, a dinar i a sopar, audiències contínues i quan acabaven els seus col·loquis sovint deia: “Molt bé, el Papa ho ha entès”. També gràcies a la seva memòria formidable tenia al cap un atles d’històries petites i grans, que duia a la pregària. I d’altra banda tenia impulsos místics i creatius. Per exemple, la pregària d’Assís de 1986. Va ser una decisió que va prendre sense el suport de l’aleshores cardenal Ratzinger, que no va anar a aquella pregària i va criticar l’esborrany de discurs que va preparar el Papa i que –segons ell– convertia el Papa gairebé en el líder de les religions juntes. Wojtyła no es va fer enrere perquè sentia que el diàleg entre les religions era extremadament decisiu i, anant fins i tot en direcció contrària a la del teòleg del qual reconeixia la superioritat d’alguna manera, va decidir que calia fer aquella pregària. La trobada d’Assís, aquell esperit, segueix sent una gran herència del seu pontificat. Estava convençut que un món globalitzat necessita una espiritualitat globalitzada que neix del diàleg entre les religions».
[Traducció de la redacció]
