Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 19,15-29
A trenc d'alba, els dos àngels van donar pressa a Lot:
-Corre, emporta't de casa la teva dona i les teves dues filles que són aquí, si no voleu ser aniquilats amb la ciutat culpable.
Veient que Lot s'entretenia massa, com que el Senyor se n'havia compadit, els àngels el van agafar per la mà juntament amb la seva dona i les seves dues filles i els van treure tots de la ciutat.
Un cop fora, li van dir:
-Fuig, si vols salvar la vida. No miris enrere ni t'aturis enlloc de la plana, que series aniquilat: fuig a la muntanya.
Lot els va dir:
-No, senyor meu! Tu has concedit el teu favor al teu servent i has estat amb mi tan bo que m'has salvat la vida. Pensa, doncs, que, abans no m'hauré refugiat a la muntanya, ja m'haurà atrapat el desastre i moriré. Mira, aquí hi ha aquesta petita ciutat, prou a la vora per a poder-m'hi refugiar. És molt petita. Deixa-m'hi refugiar per salvar la vida.
Ell li va respondre:
-Fins en això et vull afavorir: no arrasaré la ciutat de què em parles. Corre, vés a refugiar-t'hi, que no puc fer res fins que no hi hagis entrat.
Per això la ciutat es diu Sóar.
Quan el sol sortia, Lot va arribar a Sóar, i a l'instant el Senyor va fer ploure del cel sofre i foc sobre Sodoma i Gomorra. Va arrasar aquelles ciutats i tota la plana, amb els seus habitants i tota la vegetació. La dona de Lot va mirar enrere i es convertí en una estàtua de sal.
Abraham va anar de bon matí a l'indret on s'havia aturat per parlar amb el Senyor. Va mirar, des d'allà dalt, cap a Sodoma i Gomorra i cap a tota la plana i va veure que de la terra pujava una fumarada com si hi hagués una fornal.
Així Déu, quan va destruir les ciutats de la plana, es recordà d'Abraham i en va treure Lot, que hi habitava, perquè no es trobés enmig de la catàstrofe.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Este pasaje nos presenta el alba del día de la destrucción de Sodoma. Los ángeles de Dios apremian a Lot para que se aleje de la ciudad. Al ver el drama que se cierne sobre la ciudad, Lot se queda como paralizado, no logra ni siquiera moverse. De hecho, deben tomarlo de la mano junto con su esposa y sus hijas para sacarlo de la ciudad y salvarlo. En cuanto Lot está a salvo se abate sobre Sodoma una lluvia de fuego y de azufre -tal vez era una erupción volcánica-, que la destruye y la transforma en el símbolo de la ciudad no solo pecadora, sino sobre todo corrupta. Debe hacer reflexionar que uno de los graves pecados cometidos por los habitantes de la ciudad fuera negarse a acoger a los extranjeros que se habían refugiado en casa de Lot. Aquellos ciudadanos tenían un corazón tan avaro y tan centrado en defender sus propios intereses que no veían en aquellos extranjeros a hermanos que necesitaban ayuda, y arremetían contra Lot por lo que había hecho. Su corazón se había vuelto realmente como de piedra, como las piedras con las que habían construido las murallas de la ciudad para defenderse de los enemigos. Una ciudad, una sociedad, un pueblo que decide construir murallas infranqueables y que tiene las puertas siempre cerradas para quien quiere entrar, en realidad se condena a la extinción, a la ruina. Este es un mensaje que debería hacer reflexionar, aún hoy. Las fronteras, tanto si están en el corazón como si están en las ciudades, llevan siempre a una vida cerrada y estéril.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
