Recuerdo de san Pablo VI (+ 1978), papa. Llegir més
Recuerdo de san Pablo VI (+ 1978), papa.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 18,1-8
Després Pau va sortir d'Atenes i se'n va anar a Corint. Allà va trobar un jueu anomenat Àquila, originari del Pont, que acabava d'arribar d'Itàlia amb Priscil?la, la seva muller, perquè Claudi havia decretat l'expulsió de tots els jueus de Roma. Pau s'uní a ells i, com que tenia el mateix ofici de fabricar tendes, s'estava a casa d'ells i treballaven plegats. Cada dissabte prenia la paraula a la sinagoga, intentant de convèncer tant jueus com grecs.
Quan Siles i Timoteu van baixar de Macedònia, Pau es va dedicar plenament a la predicació de la Paraula i donava testimoni davant els jueus que Jesús és el Messies. Però, davant l'oposició dels jueus i les paraules injurioses que li adreçaven, Pau s'espolsà els vestits, en senyal de trencament amb ells, i els digué:
-Vosaltres sou els únics responsables del que us pugui passar. Jo no en tinc cap culpa. D'ara endavant aniré als pagans.
Llavors abandonà la sinagoga i se'n va anar a viure a casa d'un tal Tici Just, adorador de l'únic Déu, que tenia la casa al costat mateix de la sinagoga. Crisp, el cap de la sinagoga, va creure en el Senyor amb tota la seva família, i molts dels corintis, en sentir-ho, creien i es feien batejar.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Corinto era una ciudad griega cosmopolita y famosa por su puerto y por el comercio. Al entrar en la ciudad, Pablo se dirige directamente a los populosos barrios del puerto. Allí encuentra a Áquila y Priscila, una pareja de judeocristianos expulsados de Roma por un edicto del emperador Claudio contra los judíos. La administración romana no distinguía entre los dos grupos, los judíos convertidos al cristianismo y el resto de judíos. Pablo se aloja con esta familia y trabaja en su casa para ganarse el pan. El sábado, como de costumbre, va a la sinagoga para explicar a todos que Jesús es el Mesías. Es significativa la anotación del autor de los Hechos sobre la actividad de Pablo: "Se dedicó enteramente a la palabra". Es una indicación que debería dar que pensar a las comunidades cristianas de hoy para redescubrir la urgencia de comunicar de nuevo el Evangelio. La perspectiva misionera debe encontrar la primacía de la Palabra en la vida de los creyentes. Esta era la urgencia de Pablo al entregarse en cuerpo y alma al Evangelio; y no faltaron los frutos ya que incluso Crispo, el jefe de la sinagoga, se convirtió. Corinto vio nacer a una numerosa comunidad formada en gran parte por comerciantes, marinos, esclavos y libertos. Se podría decir que era una comunidad de personas del puerto, un grupo muy vivaz, dinámico y, al mismo tiempo, complejo y con bastantes problemas de convivencia. Aquella comunidad era por tanto un signo de esperanza no solo para aquellas personas del puerto sino para toda la ciudad de Corinto. Eso mismo es lo que se pide a nuestras comunidades cristianas, que a menudo son minoritarias dentro del pluralismo y la complejidad de las ciudades modernas, se les llama a ser casas de paz y de amor que humanicen a toda la ciudad.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
