En la basílica de Santa María de Trastevere se reza por la paz. Llegir més
En la basílica de Santa María de Trastevere se reza por la paz.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 14,5-18
Però, quan es va gestar un pla dels pagans i dels jueus amb els seus dirigents per a fer mal a Pau i Bernabé i apedregar-los, ells, conscients de la situació, van fugir a Listra i Derbe, ciutats de Licaònia, i a la rodalia. També allí anunciaven la bona nova.
A Listra hi havia un home amb els peus esguerrats, invàlid de naixement, que mai no havia caminat. Mentre l'home l'escoltava, Pau va fixar en ell la mirada i, veient que tenia prou fe per a ser guarit, va cridar amb veu forta:
-Aixeca't, posa't dret!
Ell es posà dret d'un salt i caminava.
La gent, en veure el que Pau havia fet, començà a cridar en la llengua de Licaònia:
-Els déus han baixat a nosaltres en figura humana!
A Bernabé li deien Zeus, i a Pau, Hermes, perquè era ell qui els adreçava la paraula. El sacerdot del temple de Zeus que hi havia davant mateix de Listra, es va presentar acompanyat de molta gent davant les portes de la ciutat, portant vedells i garlandes per oferir un sacrifici. Quan els apòstols Bernabé i Pau ho van saber, s'esquinçaren els vestits i es van llançar enmig de la multitud tot cridant:
-Però què feu? Si som homes igual que vosaltres! Per això us anunciem la bona notícia que us convertiu d'aquests ídols al Déu viu que ha fet el cel, la terra i el mar, i tot el que s'hi mou. Ell, en les generacions passades, va permetre que totes les nacions seguissin els seus propis camins; tot i això, mai no deixà de donar testimoni de si mateix amb els seus favors, concedint-vos del cel pluges i èpoques de fertilitat i omplint d'aliment i d'alegria els vostres cors.
Les seves paraules, amb prou feines van poder calmar la multitud perquè no els oferís un sacrifici.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pablo y Bernabé habían salido de la ciudad de Iconio para huir de la hostilidad de la población que quería lapidarles. Encontraron refugio en Listra, una aldea grande donde los habitantes eran todos paganos. Sin embargo, Pablo y Bernabé no renuncian a anunciar el Evangelio. Había también un cojo de nacimiento que escuchaba su predicación. Pablo, siguiendo el ejemplo de Jesús, fija su mirada en aquel hombre y lee en lo profundo de su corazón una petición simple pero decisiva: el deseo de caminar. Enseguida el apóstol interrumpe la predicación, o mejor, la hace eficaz. Le dice a aquel hombre: "Ponte derecho sobre tus pies". Estas palabras dirigidas con la decisión del amor a aquel hombre debilitado entran en sus fibras y le hacen ponerse en pie. El cojo, observa Lucas, "se levantó de un salto y se puso a caminar". La predicación del Evangelio hace que las personas se levanten de sus parálisis, fortalece las piernas encogidas por el amor por uno mismo y vuelve a dar la dignidad de estar "sobre los pies" y de dejar de ser esclavos de los numerosos espíritus malignos de este mundo. El mismo signo había realizado Pedro con el cojo que pedía limosna sentado en la puerta del templo llamada "Hermosa", esto es lo que pueden realizar los discípulos de cualquier época que confían en la fuerza de la palabra del Señor. A Gregorio Magno le gustaba decir: "?Cuál es la raíz del justo sino la predicación? Es de esta de donde él nace y es en esta donde encuentra su sostén".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
