Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 27,1-5.15-29
Isaac s'havia fet vell i se li havien entelat tant els ulls que ja no hi veia. Va cridar Esaú, el seu fill gran, i li digué:
-Fill meu.
Ell li va respondre:
-Què manes?
Isaac va continuar:
-Mira, jo ja sóc vell i no sé quan em puc morir. Pren, doncs, el teu arc i les fletxes, surt al camp i caça'm una peça. Prepara'm després un plat com a mi m'agrada i porta-me'l perquè en mengi. Així et podré donar la meva benedicció abans de morir.
Rebeca havia escoltat mentre Isaac parlava al seu fill Esaú. Després que aquest sortís al camp a caçar una peça per al seu pare, Després Rebeca prengué els vestits d'Esaú, el seu fill gran, els millors que tenia a casa, i els va posar a Jacob, el seu fill petit. I amb la pell dels cabrits li cobrí les mans i la part fina del coll. Després va donar al seu fill el plat guisat amb el pa que havia preparat. Jacob anà a trobar el seu pare i li va dir:
-Pare.
Isaac li va respondre:
-Sí, fill meu. Qui ets?
Jacob va dir al seu pare:
-Sóc Esaú, el teu hereu. He fet el que m'havies dit. Aixeca't, seu a taula i menja això que he caçat. Després dóna'm la teva benedicció.
Isaac va preguntar al seu fill:
-Com és que has trobat caça tan aviat?
Ell li respon:
-El Senyor, el teu Déu, m'ha estat propici.
Isaac li diu:
-Acosta't, fill meu, deixa que et palpi per veure si ets realment el meu fill Esaú.
Jacob es va acostar al seu pare, que el va palpar i digué:
-La veu és la de Jacob, però les mans són d'Esaú.
Com que les mans de Jacob eren peludes com les d'Esaú, el seu germà, Isaac no el va reconèixer, i el va beneir. Tornà a preguntar-li:
-Ets realment el meu fill Esaú?
Jacob va respondre:
-Sí que el sóc.
Isaac digué:
-Porta'm això que has caçat, fill meu, i després de menjar et beneiré.
Jacob li va servir el plat i li va omplir el got de vi. Després de menjar i beure, el seu pare li digué:
-Acosta't, fill meu, i besa'm.
S'hi va acostar i el besà. Quan Isaac va sentir l'olor dels seus vestits, el va beneir, dient:
-Oh, l'olor del meu fill!
És la d'un camp
que el Senyor beneeix.
Que, de la rosada del cel
i de la ufanor de la terra,
Déu et doni blat i vi en abundància.
Que tinguis pobles per vassalls,
i nacions que et prestin homenatge.
Sigues senyor dels teus germans:
que et prestin homenatge els fills de la teva mare.
Maleïts els qui et maleiran,
beneïts els qui et beneiran.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaac es anciano y quiere bendecir a su hijo primogénito Esaú. Rebeca, disgustada interiormente por la decisión de Isaac de desposarse con dos extranjeras, se muestra contraria a la decisión de su esposo. Entonces maquina un ardid para que Jacob suplante a su hermano Esaú, sea bendito por su padre y reciba así el título de primogenitura, con todo lo que comporta. Para el autor bíblico no es suficiente que Dios quiera impartir la bendición para que esta sea eficaz, sino que el hombre también debe transmitirla activamente y con una voluntad específica. La narración continúa con Esaú, quien, desautorizado y lleno de odio hacia su hermano, decide asesinarlo. Jacob intentará remediar el engaño postrándose "siete veces" ante su hermano, como se narra más adelante. A pesar de todo, Dios no anulará la bendición que Jacob había recibido de su padre, aunque la haya obtenido por medio de engaños. La paz solo llega cuando se recompone la fraternidad. Este episodio demuestra que la historia del pueblo de Dios no es lineal. Y aunque los hombres se alejen de los caminos del Señor, este siempre guía a su pueblo por la vía de la salvación. Una cosa está clara: la herencia no recae en el hijo mayor y más fuerte, sino en el menor y más débil. Esta es una lógica ajena a los hombres, pero es una decisión de Dios que aparece muchas veces en las páginas de la Biblia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
