Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 23,1-4.19; 24,1-8.62-67
Sara va viure cent vint-i-set anys i va morir al país de Canaan, a Quiriat-Arbà, és a dir, a Hebron. Abraham anà a plorar-la i a fer el dol. Després va deixar la seva difunta i se n'anà a parlar amb els hitites, els pobladors d'aquell país. Els va dir:
-Jo sóc un immigrant i un foraster que visc entre vosaltres. Cediu-me una sepultura en propietat dintre el vostre territori per a poder-hi enterrar la meva muller difunta.
Després Abraham va enterrar la seva dona Sara a la cova del camp de Macpelà, davant de Mambré, és a dir, a Hebron, al país de Canaan. Abraham ja era vell, carregat d'anys, i el Senyor l'havia omplert de benediccions. Un dia va dir al servent més antic de casa seva, l'administrador de tots els seus béns:
-Posa la teva mà sota la meva cuixa i et conjuraré pel Senyor, Déu del cel i de la terra, que no triïs una dona per al meu fill Isaac entre les noies dels cananeus, amb qui ara visc. Aniràs a buscar-li una muller del meu país i de la meva parentela.
L'administrador li va preguntar:
-Què he de fer, si la dona no vol venir amb mi en aquest país? ?Haig de fer tornar el teu fill al país d'on vas sortir?
Abraham li respongué:
-Guarda-te'n bé, de fer-hi tornar el meu fill. El Senyor, Déu del cel, em va prendre de casa del meu pare i del meu país d'origen. Ell ha parlat amb mi i m'ha jurat que donarà aquest país a la meva descendència. Ell enviarà el seu àngel perquè sigui el teu guia i et puguis endur d'allà una muller per al meu fill. Però, si ella no volia venir amb tu, la meva adjuració no t'obligarà. Sigui com sigui, no facis tornar el meu fill en aquell país.
Justament Isaac, que vivia a la regió del Nègueb, havia vingut del pou de Lahai-Roí. Isaac havia sortit al camp a passejar al caient de la tarda quan va veure uns camells que venien. Rebeca veié Isaac, saltà del camell i va preguntar a l'administrador:
-Qui és aquest home que va pel camp i ve a trobar-nos?
Ell li respongué:
-És el meu amo.
Llavors Rebeca es va tapar la cara amb el vel.
L'administrador va contar a Isaac tot el que havia fet. Isaac va fer entrar Rebeca a la tenda on havia viscut Sara, la seva mare. Prengué Rebeca per esposa i la va estimar. Això va consolar Isaac de la mort de la seva mare.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Las narraciones del Génesis se plasman en forma de historias de familia que se convierten en pueblo, un pueblo unido alrededor de una descendencia bendita por Dios. Las historias de padres y madres se llenan de palabras divinas que se convierten en vida. Abrahán, Sara, Isaac y Rebeca. Al inicio Abrahán expresa su condición de "forastero" o, mejor dicho, de "inmigrante". Sus palabras, recuerdo perenne de los orígenes de Israel, describen una situación que comparten los patriarcas y Moisés: no tienen morada estable, viven como peregrinos y como extranjeros en una tierra que es don de Dios y por tanto no es de su propiedad, una tierra que el hombre debe "labrar y cuidar", y no dominar. Esa situación hace que toda la vida adquiera un carácter de provisionalidad y refleja una actitud muy poco habitual, la actitud de quien no siente la necesidad de poseer las cosas. Por eso Abrahán se ve obligado a comprar un pequeño terreno para poder enterrar a Sara. Es una muestra de su precariedad y de su situación, pero también de la libertad de reconocer que la tierra y la descendencia son un don del Señor, que él no es el autor y el señor de lo que le ha sido dado. Las historias de los patriarcas y luego la de Israel procurarán preservar este recuerdo de los orígenes, como leemos en el libro del Deuteronomio: "Mi padre era un arameo errante, bajó a Egipto y residió allí siendo unos pocos hombres, pero se hizo una nación grande, fuerte y numerosa" (26,5). Este recuerdo es válido también para nosotros, los cristianos, y es la base de nuestra universalidad inclusiva.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
