Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 21,5.8-20
Abraham tenia cent anys quan li va néixer el seu fill Isaac. L'infant anava creixent. Quan va ser desmamat, Abraham ho celebrà amb un gran banquet.
Un dia, Sara veié que el fill que l'egípcia Agar havia donat a Abraham jugava amb el seu fill Isaac, i va dir a Abraham:
-Treu de casa aquesta esclava i el seu fill. El fill d'aquesta esclava no ha de compartir l'herència amb el meu fill Isaac.
Aquestes paraules van disgustar molt Abraham, perquè Ismael també era fill seu. Però Déu li va dir:
-No et sàpiga greu pel teu fill Ismael ni per la teva esclava. Fes cas del que et diu Sara, perquè la descendència que portarà el teu nom serà la d'Isaac. Però del fill de l'esclava, com que és fill teu, també en faré un gran poble.
Abraham es va llevar de bon matí, donà pans i un bot d'aigua a Agar, li ho va posar tot a l'espatlla amb el nen i la va acomiadar. Ella se'n va anar errant pel desert de Beerxeba. Quan s'acabà l'aigua del bot, va deixar el nen sota un arbust i se n'anà un tros lluny, a la distància d'un tret d'arc, per no veure'l morir. Allà es va asseure plorant i sanglotant.
Déu va sentir la veu del nen, i l'àngel de Déu cridà Agar des del cel, dient:
-Què tens, Agar? No tinguis por, que Déu ha sentit com el nen cridava al lloc on és. Aixeca't, pren l'infant a collibè i agafa-li la mà: jo faré d'ell un gran poble.
Llavors Déu li va obrir els ulls i va veure un pou amb aigua. Ella hi anà a omplir el bot i va donar beure al noi.
Déu era amb el noi, que es va anar fent gran. Habitava al desert i era un bon tirador d'arc.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La historia de dos mujeres, Sara y Agar, con sus hijos, nos enseña que cada persona tiene un papel peculiar e insustituible en la historia de la salvación, y también pone de manifiesto que el Señor cuida de cada persona. A veces los planes de Dios se sirven incluso de los caprichos de los hombres. Mientras explica la expulsión de la esclava Agar a instancias de Sara en beneficio de su hijo Isaac, el autor sagrado destaca que Abrahán, apenado por la perspectiva de perder de vista a su hijo Ismael, acepta este destino cuando comprende que la voluntad de Dios pasa por esa dolorosa aflicción. De aquellos dos hijos nacerán dos pueblos distintos, con historias y vicisitudes distintas. Pero será la descendencia de Isaac la que dé vida al pueblo de Israel. "Haz caso a Sara", le dice el Señor a Abrahán (v. 12). La palabra de Sara es considerada profética, aunque responda a consideraciones solo humanas, porque de algún modo lee los signos y mueve la historia según la voluntad de Dios. A raíz de este episodio, la tradición judaica cuenta a Sara entre las siete profetas bíblicas junto a Miriam, Débora, Juldá (las tres únicas que reciben el nombre de "profeta" en las Escrituras), Jana, Abigaíl y Ester. Pero la palabra de Dios también "abre los ojos" de Agar, la egipcia, y la guía para que pueda vivir.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
