Recuerdo de los primeros mártires de la Iglesia de Roma durante la persecución de Nerón. Llegir més
Recuerdo de los primeros mártires de la Iglesia de Roma durante la persecución de Nerón.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 18,16-33
Aquells homes es van aixecar i van dirigir la mirada cap a Sodoma. Abraham els acompanyava per acomiadar-los. El Senyor es deia: "Per què haig d'amagar a Abraham el que faré? Abraham s'ha de convertir en un poble gran i poderós, tant, que tots els pobles de la terra es valdran del seu nom per a beneir-se. Jo m'he fet meu Abraham perquè mani als seus fills i als seus descendents que no s'apartin dels meus camins i siguin rectes i justos; així jo compliré a favor d'ell tot el que li he promès."
Llavors el Senyor digué a Abraham:
-El clam que puja contra Sodoma i Gomorra és molt fort. És greu, el seu pecat. Hi baixaré i veuré si les seves obres corresponen al clam que m'arriba. Sigui el que sigui, ho sabré.
Els dos homes que acompanyaven el Senyor se'n van anar cap a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant d'ell. Llavors Abraham s'acostà i digué:
-?De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que a la ciutat hi ha cinquanta justos. ?De debò que els faràs desaparèixer? ?No perdonaràs aquest lloc per amor d'aquells cinquanta? Mai de la vida no faràs una cosa així! ?Exterminaràs el just amb el culpable? ?Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! ?El qui judica tota la terra, no farà justícia?
El Senyor va respondre:
-Si trobava dintre de Sodoma cinquanta justos, per amor d'ells perdonaria tota la ciutat.
Abraham va insistir:
-Goso parlar al Senyor, jo que sóc només pols i cendra. Suposem que, per a arribar a cinquanta justos, en faltessin cinc. ?Per aquests cinc, destruiries tota la ciutat?
El Senyor li va dir:
-No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos.
Abraham va tornar a parlar:
-Suposem que només n'hi hagués quaranta.
El Senyor va respondre:
-No ho faria, per consideració a aquests quaranta.
Abraham va continuar:
-Que el meu Senyor no s'enfadi si insisteixo. Suposem que només n'hi hagués trenta.
El Senyor respongué:
-No ho faria si n'hi trobava trenta.
Abraham va insistir:
-Goso parlar encara al meu Senyor. Suposem que només n'hi hagués vint.
El Senyor va respondre:
-No la destruiria, per consideració a aquests vint.
Abraham insistí novament:
-Que el meu Senyor no s'enfadi si insisteixo per darrera vegada. Suposem que només n'hi hagués deu.
El Senyor li respongué:
-No la destruiria, per consideració a aquests deu.
Quan acabà de parlar amb Abraham, el Senyor se n'anà, i Abraham se'n tornà al lloc on vivia.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
"?Cómo voy a ocultar a Abrahán lo que voy a hacer?" Dios siente que no puede actuar sin confiarle a su amigo las decisiones que va a tomar respecto a la historia humana. Quiere que Abrahán participe directamente en su plan de salvación. El grito por la corrupción en la que habían caído Sodoma y Gomorra había subido con fuerza al cielo. Y Dios, como leemos muchas veces en los salmos, escuchó el grito de los pobres oprimidos por el mal y por la violencia. Por eso decidió destruir las dos ciudades, que se habían convertido en símbolo del mal y de la injusticia. Pero cuando le confía a su amigo el plan que tiene, Abrahán tiene como un arrebato de compasión y de defensa de la ciudad condenada. E intercede con tanta insistencia ante el Amigo que lo convence para que desista de su propósito. Es una intercesión larga, hábil, perseverante. Hasta seis veces le insiste al Señor para que no destruya la ciudad y con ella también a los justos que en ella habitan, bien que sean pocos. El número de justos que Abrahán propone se va reduciendo hasta llegar a diez. Y Dios está dispuesto a perdonar a toda la ciudad por consideración solo de diez justos. Es una página que demuestra ante todo la fuerza de la oración que puede hacer incluso cambiar la decisión misma de Dios. Tenemos que ser más conscientes de la gran fuerza de la oración que tenemos: Dios puede actuar para destruir la violencia y el mal, y para salvar nuestras ciudades. Es necesario -y esta es otra enseñanza de esta página bíblica- orar al Señor por las ciudades de este mundo nuestro, que muchas veces se distinguen por la corrupción y los conflictos. Los cristianos -aunque sean pocos, como en las megalópolis actuales- pueden frenar la violencia del mal con su oración. Es un ministerio decisivo en este tiempo: la oración común de los cristianos por nuestras ciudades da frutos de paz y de concordia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
