LA PREGÀRIA CADA DIA

Domingo de Pentecostés
Hoy las Iglesias de Oriente celebran Pentecostés. Para los musulmanes es la fiesta del sacrificio (Aid al-Adha).

Primera Lectura

Fets dels Apòstols 2,1-11

Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l'Esperit els concedia d'expressar-se.
Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquella remor, la gent s'aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Meravellats i estupefactes, deien:
-?No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Parts, medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Judea i de Capadòcia, del Pont i de l'Àsia, de Frígia i de Pamfília, d'Egipte i de les regions de Líbia tocant a Cirene, i els qui han vingut de Roma, tots, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu.

Salm responsorial

Salm 103 (104)

Antífona

Senyor, Déu meu, que n'ets de gran!

? Beneeix el Senyor, ànima meva.
Senyor, Déu meu, que n'ets, de gran!

? Vas revestit d'honor i majestat,
t'embolcalla la llum com un mantell.

? Has estès el cel com una vela,
damunt les aigües t'has bastit un palau.

? Prens els núvols per carrossa,
avances sobre les ales dels vents.

? Tens els vents per missatgers,
el foc i les flames et serveixen.

? Assentares la terra sobre uns fonaments,
incommovible per segles i segles.

? La vas cobrir amb el mantell dels oceans,
les aigües sepultaven les muntanyes.

? Les vas amenaçar i fugiren a l'instant,
esverades de sentir el retruny del teu tro;

? pujaren les muntanyes, baixaren per les valls,
fins al lloc que els havies assignat;

? els fixares un límit que no traspassaran,
mai més no cobriran la terra.

? De les fonts en fas brollar torrents
que s'escolen entre les muntanyes.

? Els animals feréstecs s'hi abeuren,
els ases salvatges hi apaguen la set.

? A les seves ribes nien els ocells
i refilen entre les branques.

? Des del teu palau regues les muntanyes,
sacies la terra de pluges del cel;

? fas néixer l'herba per al bestiar
i les plantes al servei de l'home:

? fas sortir el pa de la terra
i el vi que alegra el cor dels homes;

? amb l'oli fas brillant el seu rostre
i amb el pa sostens el seu cor.

? El Senyor assaona els arbres més alts,
els cedres del Líban que ell plantà;

? allà els ocells hi fan els seus nius,
a la seva copa hi habita la cigonya.

? Els cabirols van per l'alta muntanya,
als roquissars s'hi refugien les fagines.

? Has creat la lluna, que assenyala les festes;
el sol coneix el lloc on s'ha de pondre.

? Quan estens la fosca, es fa de nit
i ronden tots els animals de la selva;

? els lleons rugeixen buscant la seva presa,
reclamant a Déu el seu menjar.

? Quan fas sortir el sol, es retiren
i s'ajacen als seus caus;

? i l'home se'n va al seu treball,
a la seva tasca fins al vespre.

= Que en són, de variades, Senyor, les teves obres! †
Totes les has fetes amb saviesa.
La terra és plena de les teves criatures.

= Mireu el mar, immens per totes bandes; †
són incomptables els animals que s'hi belluguen,
des dels més petits fins als més grossos;

? tot navegant el solquen els vaixells,
i Leviatan, que creares per jugar-hi.

? Tots esperen de la teva mà
que els donis l'aliment al seu temps:

? els el dónes, i ells l'arrepleguen;
obres la mà, i se sacien de béns.

= Però si deixes de mirar-los, s'esparveren; †
si els retires l'alè, expiren
i tornen a la pols d'on van sortir.

? Quan envies el teu esperit, reneix la creació,
i renoves la faç de la terra.

? Glòria al Senyor per sempre!
Que s'alegri el Senyor de la seva obra!

? Ell fa tremolar la terra quan la mira,
toca les muntanyes i s'hi aixequen glops de fum.

? Cantaré al Senyor tota la vida,
cantaré al meu Déu mentre sigui al món.

? Que li sigui agradable aquest poema,
són per al Senyor aquests cants de goig.

= Que desapareguin de la terra els pecadors, †
i no hi quedi rastre dels injustos.
Beneeix el Senyor, ànima meva.

Segona Lectura

Romans 8,8-17

Per això els qui viuen d'acord amb els desigs terrenals no poden plaure a Déu.
Ara bé, vosaltres no viviu d'acord amb els desigs terrenals, sinó d'acord amb l'Esperit, perquè l'Esperit de Déu habita en vosaltres, i si algú de vosaltres no tingués l'Esperit de Crist, no seria de Crist. Però si Crist està en vosaltres, encara que el vostre cos mori per culpa del pecat, l'Esperit us dóna la vida, gràcies a la justícia salvadora. I si habita en vosaltres l'Esperit d'aquell qui va ressuscitar Jesús d'entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d'entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals.
Així, doncs, germans, nosaltres tenim un deute, però no amb els desigs terrenals perquè hàgim de viure segons aquests desigs. Si visquéssiu així, moriríeu; en canvi, si per l'Esperit feu morir les obres terrenals, viureu. Tots els qui són guiats per l'Esperit de Déu són fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d'esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l'Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: "Abbà, Pare!" Així l'Esperit mateix s'uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que, sofrint amb ell, serem també glorificats amb ell.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si no reneixes de l'aigua i de l'Esperit,
no pots entrar al Regne de Déu.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Joan 14,15-16.23-26

"Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Jesús li respon:
-Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. El qui no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat.
"Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,
m'ha enviat a portar la bona nova als pobres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Hemos escuchado en los Hechos de los Apóstoles la narración de Pentecostés, un acontecimiento que para Lucas es fundacional de la vida de la Iglesia. Es un tiempo nuevo que empieza cuando el Espíritu irrumpe sobre la comunidad cristiana reunida en el cenáculo. El Bautista ya lo había previsto señalando a Jesús: "Él os bautizará en Espíritu Santo y fuego" (Lc 3,16). La Iglesia nace como pueblo reunido y guiado por el Espíritu Santo. No nace de sí misma, sino de lo alto. Podríamos decir que esta es la primera cara del milagro de Pentecostés: la transformación de aquel pequeño grupo en una comunidad unida por la pasión por el Evangelio. Lucas escribe que "se llenaron todos de Espíritu Santo y se pusieron a hablar en diversas lenguas" (Hch 2,4) para comunicar a todos el misterio de Jesús: a aquel profeta que había sido crucificado, el Padre lo había resucitado de entre los muertos, primicia para todos nosotros. Este es el corazón de la predicación cristiana de todos los tiempos. La santa liturgia de Pentecostés nos hace revivir este misterio. Siguiendo una hermosa tradición, durante la liturgia de este día se hacía un gesto emblemático: del techo de la iglesia descendía una lluvia de pétalos rojos para representar visualmente el acontecimiento extraordinario que dio inicio al camino de la Iglesia "fuera" del cenáculo. El Espíritu hizo que aquella pequeña comunidad superara el miedo y saliera a la calle que -a causa del estruendo que se había oído- entretanto se había llenado de una multitud de personas "de todas las naciones que hay bajo el cielo". Esta es la segunda cara del milagro: la tensión de la Iglesia por la unidad de los pueblos de la tierra que se habían reunido simbólicamente en la calle a la que daba el cenáculo. Lucas, con eficacia narrativa, los presenta uno a uno, como si pasara lista. Es la primera globalización que llevó a cabo el Espíritu a través de la Iglesia, aquella comunidad, aquel nosotros que quiere unir a los pueblos de la tierra. Cada uno conserva su propio nombre, su propia identidad, pero, al mismo tiempo, todos empezaron a sentirse un único pueblo unido por el único Evangelio. Diferentes pero unidos. También hoy el mundo necesita una nueva irrupción del Espíritu para recibir un impulso unitivo más claro. Las guerras son una trágica manifestación de la división del mundo. Hace falta un nuevo Pentecostés para este tiempo difícil y complejo del planeta. Hace falta aquella "impetuosa ráfaga de viento" que provoque una nueva conmoción en el corazón de los creyentes. Hacen falta testimonios audaces y alegres del Evangelio. Era tan evidente el entusiasmo de los miembros de aquella pequeña comunidad aquel día y era tan manifiesta su alegría que algunos pensaron que estaban ebrios. También hoy es urgente una nueva pasión al dar testimonio del Evangelio. Son más que actuales las palabras del santo mártir Ignacio de Antioquía, quien, cuando era llevado a Roma para ser martirizado, afirmó: "En los tiempos difíciles el cristianismo no es obra de convicción sino de grandeza". Es la grandeza del amor vivido con pasión. El Señor nos asegura -como hemos escuchado en el Evangelio- que el Espíritu nos acompañará, será nuestro "Paráclito", es decir, nuestro defensor: "hablará lo que oiga, y os explicará lo que ha de venir".