Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 18,9-18
Una nit, en una visió, el Senyor digué a Pau:
-No tinguis por; continua parlant, no callis. Jo sóc amb tu, i ningú no et posarà la mà al damunt. Aquí a Corint tinc un poble molt nombrós.
Pau s'hi va quedar un any i mig i ensenyava entre ells la paraula de Déu.
En temps de Gal?lió, procònsol d'Acaia, els jueus es van alçar tots a l'una contra Pau, el conduïren davant el tribunal i l'acusaven dient:
-Aquest individu busca de convèncer la gent d'adorar Déu d'una manera contrària a la Llei.
Però quan Pau es disposava a prendre la paraula, Gal?lió va replicar:
-Jueus, si es tractés d'un crim o d'un delicte, us atendria com és de justícia; però com que es tracta de controvèrsies sobre paraules i noms i sobre la vostra Llei, l'afer us pertoca a vosaltres. Em nego a judicar aquestes qüestions.
I els va treure del tribunal. Aleshores tots van agafar Sòstenes, el cap de la sinagoga, i davant mateix del tribunal el van apallissar. I a Gal?lió, res d'això no li importava.
Pau encara es quedà força dies a Corint. Després es va acomiadar dels germans i s'embarcà cap a Síria. L'acompanyaven Priscil?la i Àquila. A Cèncrees s'havia rapat el cap, a causa d'una prometença.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La comunidad de Corinto crecía en número de creyentes, pero al mismo tiempo en problemas. A partir de las dos Cartas que Pablo les escribió, podemos calibrar lo viva que era aquella comunidad. No faltaban momentos de grave tensión, hasta el punto de cuestionarse la propia unidad de la comunidad. Probablemente, Pablo se vio presa del desánimo y del miedo en varias ocasiones. Lo sabemos por la narración de una conversación nocturna que mantuvo con el Señor. En cierto momento, el Señor le dijo: "No tengas miedo, sigue hablando y no te calles; porque yo estoy contigo y nadie te atacará para hacerte mal". Lucas añade inmediatamente que Pablo decidió quedarse otro año y medio en Corinto para predicar allí el Evangelio. El apóstol se había dado cuenta de que solo el Señor era la roca sobre la que fundar una acción pastoral eficaz y sólida. El Señor era el verdadero protagonista de la vida de la comunidad cristiana, hasta el punto de que le dijo en la visión: "Tengo yo un pueblo numeroso en esta ciudad". En esta afirmación hay una indicación para la predicación del Evangelio en la ciudad. Es aquí, en estos lugares de encuentro, encrucijada de vidas diferentes, donde el Señor quiere suscitar un pueblo que los haga más humanos y solidarios.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
