Recuerdo de san Agustín de Canterbury (+ 605 ca.), obispo, padre de la Iglesia inglesa. Llegir més
Recuerdo de san Agustín de Canterbury (+ 605 ca.), obispo, padre de la Iglesia inglesa.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 16,22-34
La gent es va amotinar contra ells, i els magistrats, després d'haver-los fet esquinçar els vestits, van ordenar que els assotessin. Els van apallissar de valent, els van tancar a la presó i manaren a l'escarceller que els tingués custodiats amb la màxima seguretat. L'escarceller, amb una ordre com aquesta, els tancà al calabós de més endins i els engrillonà els peus.
Cap a mitjanit, Pau i Siles pregaven i cantaven himnes a Déu, i els presos se'ls escoltaven. Tot d'una, un gran terratrèmol somogué els fonaments de la presó; a l'instant s'obriren totes les portes i es desferen les cadenes de tothom. L'escarceller es despertà de cop i, quan va veure obertes les portes de la presó, desembeinà l'espasa per matar-se, perquè es pensava que els presos s'havien escapat. Però Pau va cridar amb veu forta:
-No et facis cap mal, que tots som aquí!
L'escarceller demanà llum, va entrar a dins i es va tirar tot tremolós als peus de Pau i de Siles. Després els dugué a fora i digué:
-Senyors, què he de fer per a salvar-me?
Ells van respondre:
-Creu en Jesús, el Senyor, i us salvareu tu i tota la teva família.
Després van anunciar la paraula del Senyor a l'escarceller i a tots els de casa seva. Aquella mateixa hora, en plena nit, ell se'ls endugué, els rentà les ferides i va rebre immediatament el baptisme amb tots els seus. Després els va fer pujar a casa, els parà taula i celebrà amb tota la família d'haver cregut en Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En Filipos la predicación cristiana afronta no solo un ambiente religioso politeísta como en Listra, sino también una cultura vinculada a los modelos de vida romanos. El problema surge desde el momento en que Pablo libera de un espíritu inmundo a una pobre esclava que con sus artes de vidente hacía ganar dinero a su dueño. Pablo la cura. Junto a Lidia, convertida, esta esclava es la segunda mujer que marca este comienzo del cristianismo europeo. El dueño de esta mujer, junto con sus amigos, provoca una fuerte oposición contra Pablo y Silas hasta hacer que les encarcelen, pero también esta vez el Señor libera a sus discípulos de las cadenas. A menudo en el primer cristianismo se detecta una extraña cercanía entre el Evangelio y la cárcel; y quizá por esto el evangelista Mateo reafirma la obligación para todos, no solo para los discípulos, de visitar a los encarcelados. Para los cristianos la experiencia de la cárcel fue frecuente durante los primeros siglos y en realidad nunca han faltado en la historia ejemplos de creyentes encarcelados a causa de la fe. Es por ello muy significativo que en este tiempo nuestro los cristianos se esfuercen por llevar consuelo al interior de las cárceles, especialmente en aquellas donde la vida es agredida. Es lo que relata este pasaje de los Hechos de los Apóstoles. Pablo y Silas, mientras rezan, provocan un "terremoto" que hace temblar los muros y caer las cadenas, y sobre todo cambian el corazón del carcelero que quería suicidarse por lo que había sucedido. Pablo y Silas le ayudan a comprender lo que ha sucedido y él, vencido por el amor, les lleva fuera de la cárcel liberándoles. El carcelero les acoge y su familia entera se convierte al Evangelio. El amor de Pablo y Silas había transformado a aquel hombre y a toda su familia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
