Recuerdo de san Felipe Neri (+ 1595), "apóstol de Roma". Llegir més
Recuerdo de san Felipe Neri (+ 1595), "apóstol de Roma".
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 16,11-15
A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar:
-Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi.
I ens hi va fer anar per força.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pablo es acogido en Filipos por un grupo de mujeres, guiadas por Lidia, una comerciante de tejidos temerosa de Dios. Esta, tras haber escuchado a Pablo, se convierte y pide que la bauticen. Es una comerciante acaudalada, inmigrante asiática, mujer sola emancipada, la primera conversión en Europa y Lucas la convierte en el prototipo de las conversiones futuras. Asimismo, el proceso interior de conversión es descrito cuidadosamente: "El Señor le abrió el corazón para que se adhiriese a las palabras de Pablo". La predicación del Evangelio no tiene relación con el número de seguidores. El Evangelio se propone cambiar el corazón de todas las personas. La fraternidad cristiana nace del cambio de los individuos. La predicación apostólica actúa cambiando el corazón de las personas y uniendo a unos con otros mediante un vínculo fraterno. Lidia es bautizada junto a su familia, junto a todos aquellos que vivían en la casa. Es significativo que la primera predicación cristiana en Europa se centre en la casa, y ya no en la sinagoga y ni siquiera en los lugares públicos romanos. Es el sentido de un cristianismo que asume las características de la "familia", no entendida como núcleo, sino como una casa que acoge a todos, pero conservando los rasgos "domésticos", con relaciones directas, fraternas, solidarias y estables. La insistencia de Lidia para hospedar a Pablo y a sus compañeros es uno de los frutos singulares de la conversión evangélica: "Si juzgáis que soy fiel al Señor, venid y hospedaos en mi casa". Lidia les "obligó a ir", observa Lucas. Se podría decir que la acogida de los extranjeros está escrita ya en las raíces del cristianismo europeo. Es urgente hacer revivir esta acogida si la Iglesia europea quiere salir de su esterilidad.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
