Los judíos celebran el comienzo del tiempo de Pascua (Pesaj). Llegir més
Los judíos celebran el comienzo del tiempo de Pascua (Pesaj).
Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Ezequiel 37,21-28
Després digues-los: "Això diu el Senyor Déu: Jo prendré els israelites d'entre les nacions on han anat, els aplegaré de pertot arreu i els faré tornar a la seva terra. Allí, a les muntanyes d'Israel, en faré un sol poble, i tindran tots un sol rei. No formaran ja dos pobles ni estaran dividits en dos reialmes. No tornaran a quedar impurs amb els seus ídols repugnants i detestables ni amb les seves infidelitats. Els alliberaré del seu pecat d'apostasia i els purificaré; llavors seran el meu poble i jo seré el seu Déu.
"El meu servent David regnarà damunt d'ells, tots tindran un sol pastor i seguiran els meus decrets, guardaran els meus preceptes i els posaran en pràctica. Habitaran el país que vaig donar a Jacob, el meu servent: ells, els seus fills i els fills dels seus fills habitaran per sempre allà on els seus pares havien habitat, i el meu servent David serà per sempre el seu príncep.
"Faré amb ells una aliança de pau, que serà perpètua. Els restabliré i els multiplicaré, i posaré per sempre enmig d'ells el meu santuari; tindré enmig d'ells el meu tabernacle, jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. Quan el meu santuari serà entre ells per sempre, totes les nacions sabran que jo, el Senyor, santifico Israel."
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Estamos a las puertas de la Semana Santa y la liturgia del día propone en la primera lectura este pasaje del profeta Ezequiel que, anunciando la liberación cercana, quiere volver a encender el sueño de la libertad en el pueblo de Israel. Como ya sabemos, Ezequiel desarrolla su misión en Babilonia entre los judíos en el exilio; y decide describir a los israelitas la visión de lo que sucederá en el futuro gracias al Señor. El profeta acaba de narrar la visión extraordinaria de los huesos secos que por obra del Espíritu se vuelven a juntar y reviven, como para destacar que incluso en las condiciones más dramáticas el Señor puede hacer renacer una nueva vida. Lo cierto es que el pueblo, al alejarse del Señor, experimenta la amargura de la deportación y del exilio, pero una vez que ha entendido que sin el Señor permanece entre los pueblos más pequeños de la tierra a merced de los pueblos poderosos, Israel siente la necesidad de regresar al Señor. Una vez más el Señor toma la iniciativa e interviene para liberar a su pueblo de la esclavitud. Enviará a su siervo David para que sea el único pastor: "Mi siervo David reinará sobre ellos, y será para todos ellos el único pastor; obedecerán mis normas, observarán mis preceptos y los pondrán en práctica". Al escuchar estas palabras en la vigilia de la semana de la pasión, no podemos dejar de ver al mismo Jesús como el único pastor, a quien mañana acompañaremos mientras entra en la ciudad santa. Él es el pastor que reúne las ovejas, que las conduce a verdes praderas y que establece para siempre una alianza nueva y eterna entre el Padre de los cielos y el pueblo de los discípulos que ha reunido y que seguirá reuniendo durante siglos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
