Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Gènesi 17,3-9
Abram es va prosternar amb el front a terra, i Déu li digué:
-Mira, aquesta és la meva aliança entre jo i tu: seràs pare d'una multitud de pobles. Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d'una multitud de pobles. Et faré molt i molt fecund; els teus descendents formaran diverses nacions, i de tu sortiran reis. Mantindré la meva aliança entre jo i tu, i amb les generacions que et succeiran. Serà una aliança perpètua: jo seré el teu Déu i el Déu de la teva descendència. A tu i als teus descendents, us donaré tot el país de Canaan, on ara vius com a immigrant. Serà possessió d'ells per sempre; i jo seré el seu Déu.
Déu digué encara a Abraham:
-Tu i els teus descendents, de generació en generació, heu de guardar la meva aliança.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
La experiencia del exilio y de la dominación extranjera, época en la que se escribe este pasaje bíblico, había reducido a Israel a un pequeño resto que veía cómo se ponía a dura prueba la promesa realizada por Dios de convertirse en un pueblo grande y numeroso y de poseer una tierra fértil donde habitar, una patria estable donde prosperar, un lugar seguro donde vivir en paz. En estos momentos de esclavitud, privaciones y sufrimiento, Israel recuerda las promesas antiguas, de aquella "alianza eterna", establecida entre Dios y Abrahán de convertirle en "padre de una muchedumbre de pueblos" y de habitar en la tierra de Canaán. Al evocar esta alianza, el pueblo de Israel no pretende simplemente recordar una antigua memoria, evocar un pasado glorioso, sino actualizar esa promesa. Sucede así cada vez que escuchamos las Escrituras, también para nosotros, discípulos de Jesús. Cuando se abre el libro de la Sagrada Escritura, sobre todo en los momentos de oración común, es el Señor quien desciende de nuevo en medio de su pueblo y nos habla, nos reconstruye como pueblo que escucha su Palabra, nos refuerza con su Espíritu, nos vuelve a donar su sueño, reaviva nuestra vocación de ser testigos de su amor en el mundo y nos asegura la promesa del futuro. Por eso puede pedirle a Abrahán, y también a nosotros: "Guarda, pues, mi alianza, tú y tu posteridad, de generación en generación".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
