Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Nombres 21,4-9
Els israelites van partir del mont Or camí del Mar Roig, tot vorejant el territori d'Edom. Però, tot fent camí, el poble va acabar la paciència i parlava contra Déu i contra Moisès. Deia:
-Per què ens heu tret d'Egipte? ?Per fer-nos morir al desert? Aquí no hi ha ni menjar ni aigua, i ens fa fàstic aquesta misèria d'aliment!
Llavors el Senyor va enviar contra el poble unes serps verinoses que els picaven, i van morir molts israelites. El poble anà a trobar Moisès per dir-li:
-Hem pecat parlant contra el Senyor i contra tu. Prega al Senyor que allunyi de nosaltres aquestes serps.
Moisès va intercedir a favor del poble, i el Senyor li respongué:
-Fes-te una imatge d'aquestes serps i posa-la dalt d'un estendard. Tothom qui hagi estat picat, si la mira, salvarà la vida.
Moisès va fer una serp d'aram i la posà dalt d'un estendard. Quan algú havia estat picat, mirava la serp d'aram i salvava la vida.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
En la rebelión y murmuración del pueblo se genera un mal insidioso, representado por las "serpientes abrasadoras", es una representación del mal que desde el principio humilla al hombre al querer separarlo del amor de Dios. En este caso, es el cansancio del camino, el lamento por las dificultades del viaje y la escasez de recursos. En el desierto, la tentación se convierte fácilmente en reclamo de lo que parece faltar. En esas serpientes ardientes podemos leer todos esos sentimientos que aún envenenan las relaciones humanas y nos impiden caminar juntos. Sin embargo, el pueblo toma conciencia de su pecado y se dirige a Moisés para pedir su intercesión. Y aquí el relato del libro de los Números habla de un símbolo particular, el "levantamiento" de una serpiente de bronce que el pueblo debía mirar para salvarse del veneno de aquellas serpientes. Mirar es un gesto de fe, como nos recuerda el libro de la Sabiduría (16,7) al comentar este pasaje: "Y el que lo miraba se curaba, no por lo que contemplaba, sino por ti, salvador de todos". Jesús, en su diálogo con Nicodemo, evoca precisamente este episodio bíblico para hablar de la cruz y del "Hijo del hombre resucitado". Mientras el pueblo, en su murmuración, miraba hacia atrás, hacia el suelo que había pisado, con cansancio y nostalgia de su esclavitud pasada, para continuar el camino es necesario levantar la mirada de sí mismo, y dejarse guiar por Aquel que es levantado para nuestra salvación.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
